Dofí de Heaviside

El dofí de Heaviside és un petit dofí juganer, que creix fins a aproximadament 180 centímetres de longitud i arriba a pesar fins a 75 quilograms. La seva grandària i la forma del seu cap solen produir confusió amb les marsopes. El cap és gris fosc- La meitat frontal del seu dors i la part superior dels flancs és gris clar. Laa aletes i la meitat del darrere del llom són novament gris fosc. El ventre és blanc i té línies blanques en els flancs fins a l'aleta dorsal. Arriben a la maduresa sexual entre els 7 i 9 anys. El període de gestació és probablement de 10 mesos. Els apareamientos ocorren a la primavera i Estiu. Es cre que les femelles poden criar en terme mitjà cada tres anys. La longevidad màxima coneguda d'un dofí de Heaviside és de 20 anys. Aquest relativament curt temps de vida, al costat del llarg període de cria, causa un baix creixement de l'espècie. Addicionalment aquest dofí és particularment sensible a la caça. Els dofins de Heaviside són animals socials i actius. Es congreguen en grups de 5 a 10 individus, i de vegades en grups majors. Són capaços de nedar ràpidament. Part dels seus jocs i activitat social consisteix a saltar verticalment fora de l'aigua, girar en l'aire, i caure de nou al mar sense produir gairebé soroll.

Dofí llistat

És l'espècie més freqüent en el Mediterrani occidental i la més albirada en la regió d'estudi, excepte en la zona sud on predomina més el dofí comú. Present en les aigües subtropicales i tropicals de tot el món, és una espècie pelágica bastant gregaria, molt rares vegades observada dintre de la plataforma continental. En la nostra regió sol trobar-se en grups de 20 a 60 exemplars encara que en ocasions es veuen concentracions de diversos centenars. Acostuma a jugar en la proa dels vaixells. Es poden observar salts molt acrobàtics. Molt similar en forma al dofí comú, arriba a una grandària mitja de 2 mts. Té el llom gris fosc i flancs amb dibuix gris clar en forma de llista que parteix del cap i es dirigeix cap a l'aleta dorsal. S'alimenta de peixos petits (lluç, bacallà, llisa, sorell, bacaladilla, sarreta, llucet, etc.), cefalòpodes i crustacis decápodos. L'edat mitja per a arribar a la maduresa sexual és de 9 anys (entre 5 i 12 anys). El cicle reproductiu de la femella dura entre 2 i 4 anys, amb una gestació de 12 mesos i lactància durant 8 a 18 mesos. El seu ritme respiratori és cada 5 a 20 seg. La velocitat mitja de creuer és d'uns 5 nusos, però pot arribar a fins als 20 nusos.

Dofí d'Héctor

Aquí, un exemplar en captivitat.

El dofí d'Hèctor té una aleta dorsal arrodonida, i vores còncaves. El color general és un gris pàl·lid, tot i que varia la tonalitat en certs llocs del cos. Té un pes entre 40 i 60 kg. Viu aproximadament 20 anys. Quan salten solen caure de costat, per a produir un fort xipollejo. Viu en grups de dos a vuit individus. Són animals actius, que solen saltar i divertir-se amb l'onatge. Són endèmics de les regions costaneres de Nova Zelandia. Existeixen dues poblacions principals conegudes, una en cada costat de la illa septentrional.Els dos grups estan separats per les aigües profundes de l'estret de Cook i la punta sud-est de la illa sud. L'espècie sembla ser poc inclinada a creuar zones d'aigües profundes. La població total es va estimar en al voltant de 3.500 exemplars en la dècada de 1980. Un cens més recent suggereix una població de només 2.000 a 2.500 exemplars. Un grup important existeix en Akaroa, prop de Christchurch Poden albirar-se dintre d'un marge de 10 km costes fora a l'estiu, i més rarament a l'hivern. S'han reportat avistajes ocasionals a Austràlia i Malàsia, però van resultar errors d'identificació.

Dofí de Commerson

Aquest dofí s'assembla a les balenes, pero el seu comportament és indiscutiblement de dofí. És petit rovust i de cos arrodonit. El cap, les aletes i la zona superior és de color negre. Tanmateix, té una franja blanca que dóna la volta al seu cos.

Medeix més d'un metre i mig i pesa vora els 80kg.

Són grans nedadors i s'els veu sovint saltant i fent volteretes amb el seu grup de tres individus com a màxim.

Viu en general a dos locs del món:

_Sudamèrica

_illes Kerguelen(aquests últims medeixen una mica més i són més foscos).

Cacen al fons marí els calamars, estrelles de mar i d'altres per menjar.

Són madurs sexualment als 6 anys. S'aparellen a l'hivern, i el procés de gestació és de 12 mesos.

Es poden identificar perquè són de coloració molt viva.

Dofí tucuxi

Amb el nom científic sotalia fluviatiluis, aquest peculiar dofí no arriba als 1.8m de longitud, convertint-lo en el més petit de la seva espècie. Aquest dofí es caracteritza per una coloració gris terros i es mou per aigües dels rius, amb la condició que aquests siguin poc moguts. Sol formar grups de 10 a 30 individus. Són uns grans nedadors actius, però no solen fer grans inmersions.

Dofí de dents rugoses

Amb el nom cientific stena brenadensis, el dofí de dents rugoses pot arribar a fer 2,6m de llarg. Aquest dfí es caracteritza perquè,a diferencia de les altres espècies, no te front predominant, el seu cos i el seu bec estant units en una corba bastant continua. Amb un cap estret i conic, els seus llabis i la part inferior de tot el seu cos és blanc.
Aquesta especie poc freqüent viu en aigües tropicals i subtropicals, forma colonies de fins a vint induvidus.
El seum nom, dents rugoses, ve de que les seves dents son potents armes per atrapar les seves preses.

Dofí Motejat

Semblant pel que fa al tamany al dofí comú (2,3m), encara que també es pot confondre amb el dofí mular, ja que els alts d'aquesta espècie adopten també un color gris fosc, encara que amb més marques, a part de la de la panxa.
De un carácter alegre i juvenil, i una incansable hiperactivitat. Aquests dofins també cacen en grup.

Dofí ratllat

El dofí ratllat (Stenella coeruleoalba)és un petit dofí que a les costes catalanes normalment no supera els 220 cm de llargada màxima. Aparentment, no hi ha dimorfisme sexual en la mida.
El dofí ratllat es troba a les latituds càlides i temperades de tots els grans oceans. A l'Atlàntic Nord, la densitat més elevada es concentra entre els 20 i els 50º de latitud nord, on és una espècie molt freqüent. A la Mediterrània, el dofí ratllat és molt abundant al vessant occidental però s'enrareix a l'oriental. És probable que existeixi un cert intercanvi entre les poblacions mediterrànies i les atlàntiques a través de l'Estret de Gibraltar, però certes diferències en la pigmentació i en la mida corporal, que és uns 30 cm més gran en la forma atlàntica, fan suposar que les dues poblacions estan aïllades genèticament.
Aquesta espècie viu preferentment en aigües allunyades de la costa. La població de dofí ratllat a la Mediterrània occidental ha estat estimada per Forcada i col·laboradors en prop d'uns 200.000 exemplars, nombre que el converteix en l'espècie més abundant a la regió.Al 9119, va haver-hi una ona de mortalitat entre l'espécie. Aparentment, la causa d'aquesta mortalitat va ésser una infecció per un morbillivirus.

Dofí mular

És el dofí que estem acostumats a veure als espectacles. De les més de 30 espècies de dofins existents, el dofí mular és la més comuna i coneguda i la que acostuma a trobar-se en captivitat.En llibertat, aquests dofins viuen en grups de fins a 10 o 12 individus. Com altres dofins, utilitzen un sistema de ecolocalització (semblant al sistema de radar) per tal de detectar el seu aliment i sovint cooperen entre ells a l'hora de caçar.Els dofins mulars neden a una velocitat d'uns 5 a 11 Km/h tot i que poden en espais curts de temps poden arribar als 35 Km/h. Cada 5-8 minuts tenen que sortir a la superfície per tal de respirar, tasca que realitzen mitjançant l'espiracle situat damunt del cap.La seva dieta consisteix principalment de petits peixos, i ocasionalment calamars, crancs, pops i altres animals similars. Quan detecten un banc de peix, els dofins treballen en equip per tal de mantenir els peixos junts i que no es desfaci el banc, d'aquesta manera maximitzen la caça. Les femelles de dofí mular arriben a viure uns 40 anys, mentre que els mascles tan sols arriben als 30 anys.Els principals depredadors dels dofins mulars son principalment les espècies grans de taurons, com ara el tauró tigre. Les orques també poden resultar perilloses, però els atacs d'aquestes son rars. Nedar en grup ajuda a defensar-se dels possibles enemics. Habiten en els mars càlids i temperats d'arreu del món i poden trobar-se en tots els oceans, excepte l'Àrtic i l'Antàrtic.

Dofí comú

El dofí comú (Delphinus delphis).Talla d' 1,70 a 2,60 metres. Els mascles són lleugerament més grans que les femelles. El pes és d'uns 80 kg. Cap convex amb un bec ben diferenciat. De 40 a 65 dents còniques a cada mitja mandíbula.
Les aletes pectorals són curtes i lleugerament furcades. L'aleta dorsal alta, situada en posició central i de forma falciforme. La caudal és còncava amb una entalladura al mig.
Dors de color gris blavós a marró fosc, flancs amb un dibuix amb forma de V, que el divideix en dues zones, una anterior més groguenca i la posterior grisosa. Ulls envoltats de negre. Una banda fosca que va des de la mandíbula inferior fins a les pectorals. Les aletes pectorals, dorsal i caudal negres o marró negroses. S' alimenta de peixos petits com poden ser el lluç, la sardina, anxoves, bacallà, etc. i cefalòpodes. Presenten una conducta grupal i cooperativa al caçar (igual que altres espècies de cetacis).
Arriben a la maduresa sexual cap els 3-4 años. El cicle reproductiu de la femella dura de 1 a 2 anys, amb una gestació d' 11 mesos.
L'època de concepció no està ben definida. Sembla que, el màxim nombre de naixements és a les poblacions del Pacífic Nord cap a març-abril i septembre-octubre i les del mar Negre entre juny i setembre.
Té pocs predadors: taurons, orques, falses orques i l'home. Acostuma a jugar a la proa dels baixells. La velocitat mitjana és 3-5 nusos però pot arribar a 25 nusos.
El seu ritme respiratori és d' uns 5 a 20 seg. i la durada màxima d'immersió de 8 min.
Es pot associar amb altres espècies com Stenella coeruleoalba.

Foca de Cresta

Foca d'uns 3 m de llargària i uns 300 kg de pes, de pell fosca, amb la cara negra fins als ulls i el cos gris amb taques negres, que viu en aigües àrtiques de l'oceà Atlàntic, el mascle de la qual presenta un sac de pell de color vermell sobre les fosses nasals que s'infla especialment en època de zel. El nom comú d'aquesta espècie, es deu a la protuberància nasal que presenten els mascles i que s'estén des de l'extrem del musell fins als ulls. Es tracta d'un apèndix nasal a manera de sac, que s'infla amb aire i s'utilitza en el display que precedeix a la còpula. A més, els mascles són capaços d'emetre una espècie de bufeta de color vermell intens a través d'un dels seus orificis nasals. Tenen un cap bastant curt, i el musell és llarg i ample. La longitud mitja en els mascles és de 2.6 metres, mentre que les femelles no solen superar els 2 metres. El seu pes està comprès entre els 200-350 Kg en el cas dels mascles i 150-300 en el de les femelles. En cada animal, el pes corresponent al pelaje i la capa de greix varia, en funció de la grandària corporal, entre 60-150 Kg, la qual cosa ens dóna una idea de l'adaptació de l'espècie a les aigües fredes. Els individus adults presenten un pelaje amb taques de color marró fosc o negres sobre un fons gris plateado, que són més nombroses en el dors. Quan estan en l'aigua, la seva coloració és d'un gris fosc uniforme. Les criatures, durant el seu estadi intrauterino abans de néixer, desenvolupen un pelaje gris cremoso, i ho muden abans del part. Així, neixen amb un pelaje curt de color blau pissarra, que és més clar pel ventre. La seva fórmula dentaria és 2.1.5/1.1.5, i tots les seves dents són de petita grandària. L'esperança de vida per a ambdós sexes és d'uns 35 anys.

Foca mediterrània

La foca mediterrània és de pelatge marró al dors i gris al ventre, pot arribar als 2,7 metres de llargada, i és l'única espècie de la família dels fòcids pròpia de les costes mediterrànies (Monachus monachus).També se l'anomena Foca de Cap blanc o Vell marí. Actualment, el vell marí és una de les espècies de mamífers marins amb major risc d’extinció, ja que la seva població a escala mundial no supera els 500 exemplars. Tanmateix, l’eficàcia del programa de gestió i conservació que s’ha aplicat a la colònia de vell marí de l’arxipèlag de Madeira, en aigües de l’Atlàntic oriental, ha permès augmentar la xifra d’individus.

Lleopard marí

Els lleopards marins són naturals dels mars pròxims a l'Antàrtica. La major part de la població d'aquesta espècie roman al sud dels continents sud-americà, africà i australià. Els adults viuen prop de les aigües congelades tot l'any. Se li estima una població total de 222,000 a 440,000 individus. Normalment tenen un cadell en cada part. Les mares donen a llum sobre el gel. Els nounats amiden uns 1.2 metres. Són alimentats per la mare per unes quatre setmanes. Les femelles són adultes als quatre anys, els mascles sis mesos més tard. Se li estima una esperança de vida que sobrepassa els 25 anys. Els mascles assoleixen una longitud de 2.8 a 3.4 metres, amb un pes de 300 a 450 kg. Les femelles amiden de 2.9 a 3.8 metres, amb un pes de 360 a 590 kg. De totes les foques i lleons marins, aquests són els més agressius. A més de calamars i peixos, en la seva alimentació s'inclouen pingüins, altres aus, cadells d'altres foques i carronya. Són una veritable amenaça a les colònies d'altres animals en l'Antàrtica.

Foca cangrejera

La foca cangrejera o lobodon carcinophagus, és la més petita i abudant de les foques australs. És de color clar i a vegades blanca, ja que canvia de pelatje. S'alimenta de krill, molt abundant a l'oceà Glacial Antàrtic, oceà on habita.En la foto, observem un exemplar d'aquestes en posició o bé de tirar-se a l'aigua o bé d'aixecar la cua que potser un signe de felicitat o un intent d'intimidació. Aquesta espécie pot créixer fins als 2'7m. Van en manades reduïdes, per el que l'aparellament els és fàcil. Es desconeix el mes en que s'aperellent, però si se sap que pareixen entre l'Agost i el Setembre.

Foca de Groenlàndia

Aquest és un exemplar de cria de foca de Groenlàndia

La Foca de Groenlàndia és natural del nord de l'oceà Atlàntic i les costes de l'oceà Àrtic al nord d'Euràsia. La seva distribució s'estén des de les costes al noreste de Canadà fins a les aigües del mar Blanc o mar Laptev al nord de Rússia. Normalment té un cadell en cada part. El període de gestació és d'uns onze mesos. Les mares donen a llum sobre el gel. Se li estima una longevidad d'uns 30 anys. S'alimenta de peixos i invertebrats. De longitud amida de 1.8 a 2.0 metres. El pes és de 130 a 150 kg. A aquesta foca també se li diu també Foca Pía. En anglès se li coneix per Harp Seal.

Foca Comuna

La Foca Comuna és natural de les costes de l'hemisferi Nord. En l'oceà Pacífic arriba des del mar de Bering fins al Japó i Califòrnia als Estats Units. En l'Atlàntic és natural al sud de Groenlàndia i a Islàndia, des de la badia de Hudson fins a Carolina del Sud als Estats Units, algunes han arribat fins a la Florida. Al nord d'Europa en les illes Svalbard i Novaya Zemlya, i des de les costes del mar Barentz fins a Portugal. No és una espècie migratòria. De primavera a tardor és possible veure-la en agrupacions de diversos centenars. Demostra preferència per les costes protegides; les badies, desembocadura dels rius, i altres llocs a on els corrents no són molt forts. Normalment té un cadell en cada part. El període de gestació és de deu mesos i mig a onze mesos. Donen a llum en la terra. La mare cuida al bebé i ho alimenta de tres a quatre setmanes, després la mare es va i el jove s'ha de valer per si mateix. A les femelles li estima una longevidad de 35 a 40 anys. als mascles 10 anys menys. S'alimenten de peixos, calamars i pops. És possible que complementi la seva dieta, sobretot els joves, amb crustacis. Entre les foques, la Foca Comuna és petita. Els mascles assoleixen una longitud de 1.3 a 1.9 metres amb un pes d'uns 100 kg, encara que alguns adults poden pesar el doble. Les femelles amiden de 1.2 a 1.7 metres amb un pes de 45 a 80 kg, pes màxim és 130 kg. A la Foca Comuna també se li diu científicament foca holoártica. En anglès se li coneix per Harbor Seal.

Foca de Ross

Aquí,un exemplar mascle fent el seu crit de molest.

La foca de Ross, és un animal solitari, el mascle arriva a els 3m i la femella als 2'5m de longitud i als 200kg de pes. S'estima en 150.000 exemplars la població total. Alguns animals arriven a latituds com la de l'Illa Heard, a Austràlia del Sud o a la Terra del Foc. S'alimenta de calamars, peixos i krill, i viu a L'Antàrtida.Se suposa que els grups familiars es formen com la cangrejera: pareixen a mitjans de Novembre. Quan els molesta un soroll, s'aixequen característicament.

Foca anellada

La Foca anellada o Ocelada Pus hisipid, habita en les costes del'Àrtic. Ha tingut contacte amb els esquimals, ja que li diuen "netsik" o "nattiq", i sabem que potser que aquests les uséssin per menjar, ja que medeix entre 85 i 160cm., però és poc pesant, pesa entre 40 i 90 kg quan és adulta. Tenen una esperança de vida de 35 anys. Al món en queden 5 milions d'exemplars,així que cal cuidar-les.

Foca de Weddle

Aquest és un exemplar en captivitat

Una foca que trobem extremadament comú és la de Weddell (Leptonychotes weddellii) que té una forma arrodonida. La femella pot superar els tres metres de longitud, essent el mascle una mica més petit. Aquestos magnífics animals poden pesar fins 400 kg, el que els fa poc àgils sobre el gel però en canvi són excel·lents nedadors. Formen colònies pel naixement dels cadells que es queden damunt del gel continental i sobre la banquisa esperant als seus pares. Els adults tenen unes dents (incisius) molt fortes que els hi serveixen per foradar el gel de la banquisa i accedir on estan els seus cadells o fugir dels depredadors. Una de les causes de mortalitat més important és el desgast de les dents que les impedeix foradar el gel. És una de les espècies més estudiades a l'Antàrtida per la seva facilitat per a accedir al gel consolidat. Cada animal pot submergir-se fins 400 metres de fondària i romandre més d'una hora sota l'aigua. Sobretot menjen cap els 150 m de fondària on hi havia una picnoclina (franja on la temperatura i salinitat canvien bruscament indicant un canvi de masses d'aigua: freda a dalt i una mica més calenta a baix). A aquesta zona hi ha concentracions de peixos que són la seva dieta principal. També menjaven krill i calamars.

Elefant marí

Gènere de mamífers de l'ordre dels pinnípedes, d'una gran llargada (6,5 m), amb un apèndix en forma de trompa erèctil (40 cm) present només en els mascles. L'espècie M.angustirostris té el cos molt gros i pot pesar fins a 3 000 kg. El tronc és fusiforme, i la pell, bruna grisosa, canvia de color segons l'edat, el sexe i l'estació. Viu en petites colònies a les costes de Califòrnia i Mèxic. L'espècie M.leonina arriba a pesar 3 500 kg i viu en les mars australs. Són espècies en procés d'extinció a causa de l'abusiva caça que hom n'ha fet, puix que de la seva gran quantitat de greix hom pot extreure molt d'oli.

Manatí

Els manatís (Trichechus) són un gènere de grans mamífers aquàtics. Junt amb els dugongs formen l'ordre dels sirenis, però en difereixen en la forma del crani i la forma de la cua. Les cues dels manatins són en forma de paleta, mentre les dels dugongs són en forma de forca. L'ordre dels sirenis és germà de l'ordre dels proboscidis i, per tant, els elefants són el grup d'animals més proper als manatís.
El manatí és herbívor, i passa la major part del temps pasturant en aigües poc profundes. Els manatís habiten les àrees costaneres poc profundes i els marjals d'Amèrica del Nord, Central, i del Amèrica del Sud, i el Carib.
ManatíLes tres espècies de manatís estan considerades com vulnerables per la IUCN. Tot i que no tenen depredadors naturals, l'expansió humana ha reduït el seu hàbitat natural a les zones costaneres i molts manatís resulten ferits per les hèlixs dels motors foraborda. D'altra banda els manatís sovint ingereixen aparells de pesca (garfis, pesos metàl·lics, etc.) quan s'alimenten i poden arribar a col·lapsar el seu

Morsa

La Morsa és un animal mamífer semiaquàtic que viu en les costes dels mars freds de l'hemisferi nord.
La subespècie de l'Atlàntic s'anomena Odobenus rosmarus rosmarus i la del Pacífic Odobenus rosmarus divergens
Les morses no s'han de confondre amb l'elefant marí.
Les morses viuen (200.000 exemplars de la subespècie del Pacífic i 15.000 de l'Atlàntica) en extenses comunitats de tota la regió àrtica. Són animals carnívors que s'alimenten principalment de mol·luscs que capturen dels fons marí amb l'ajut dels ullals.Els seus únics enemics són l'home l'orca i l'ós polar tot i que hi ha evidència que gràcies als seus ullals d'ivori han pogut matar algun ós polar.
Estan oficialment protegides a Estats Units i Canadà tot i que se'n permet una quota de caça a les ètnies indígenes d'Alaska i que no es permet l'exportació d'ullals encara que, a la pràctica, es venen obres artístiques fetes amb ells.
A Europa només, hi ha morses a Grenlàndia i Svalbard ja que les que hi ha a la Terra de Francesc Josep es considera que ja pertanyen geogràficament al continent asiàtic.